On es troba la Vall de Núria?
És
una vall pirinenca al terme municipal de Queralbs, a la comarca del
Ripollès, a les Comarques Gironines. A una altitud de 1.964 metres
sobre el nivell del mar, envoltada per cims de gairebé tres mil
metres, on hi neixen multitud de fonts i torrents. Per raó de la
seva situació geogràfica i el clima, presenta una flora i una fauna
característiques de la muntanya medioeuropea i de l'alta muntanya
alpina.
Com
és el seu relleu?
Núria
es troba al bell mig de l'alta muntanya dels Pirineus, en el punt on
conflueixen tres valls: a ponent hi ha la vall de Finestrelles, amb
la vall subsidiària de la coma de l'Embut; al nord la vall d'Eina, i
a llevant la vall de les Molleres, formada per la de Noucreus i la de
Noufonts.
El
conjunt de totes aquestes altes valls constitueix una capçalera
muntanyenca encerclada per una llarga i alta carena semicircular que
la tanca per l'est, el nord i l'oest per damunt dels 2.700 metres; el
cim més alt és el Puigmal ( 2.910 m). Pel sud, un rocam dur i
enlairat tanca el conjunt d'aquestes valls.
Hidrografia.
La
seva Hidrografia es més conegut com el llac de Núria. Es troba a
1.940 metres d’altitud. Es va construir a 1955-1956. A l’hivern
aquest ‘’llac’’ es congela i dura congelat mitg any. N’hi
ha un petit riu.
Clima.
El
clima és el causant que el paisatge vegetal de Núria sigui diferent
del de la terra baixa i de la muntanya mitjana.
El
relleu de la Vall de Núria i proximitat a la Mediterrània
condicionen un clima d'alta muntanya humit. L'hivern és l'estació
amb menys precipitació i la més irregular, tot i que és forma neu.
La
neu, segons els anys, dura uns 62 i 64 dies, és a dir, uns dos
mesos. A més altitud la durada de la neu s'allarga. N’hi ha llocs
amagats on la neu s'acumula, té lloc la formació de congestes que
no es fonen del tot passat l’estiu.
Les
temperatures són fredes o fresques tot l'any, més baixes amb
l'altitud. Gener sol ser el mes més fred, i juliol i agost els més
càlids.
Vegetació.
En
el paisatge de l'alta muntanya els arbres dominants són els pins. El
pi roig no puja gaire més dels 1.500 m, i el pi negre és l'arbre
dominant. La zona entre els 1.700 m i els 2.400 m correspon al tipus
de vegetació conegut com a estatge subalpí.
Els
boscos de pi negre ocupen a Núria un espai més reduït del que
ocuparien de manera natural, a causa de la necessitat, que es va
tenir durant molt temps, de llenya per a escalfar-se i de troncs per
a la construcció, així com per facilitar terrenys oberts per al
pasturatge dels animals domèstics. La destruccio sel bosc va
comportar l'expansió dels matollars de neret i de ginebró, com
també dels de boixerola i bàlec. Ens les carenes i els collets
orientats al nord s'ha estès un matollar dens i ras dominat per
l'azalea procumbent.
Pel
damunts dels 2.400 m, el bosc no es pot constituir naturalment a
causa del fred i de la cobertura de la neu durant molts mesos. Es
passa de l'estatge subalpí dels boscos de pi negre a l'estatge alpí
dels prats. La raó és el fred intens de tot l'any —fins pot nevar
i glaçar al pic de l'estiu— i la llarga durada de la cobertura de
la neu.
El
prat alpí està constituït per un bon nombre d'espècies d'herbes,
sobretot de la família de les gramínies i les ciperàcies, de fulla
estreta i linear, acompanyades d'altres herbes que sovint prenen
forma de masses compactes encoixinades.
L'aspecte
del prat alpí és d'una formació herbàcia baixa, sempre verda a
l'estiu, amb canvis successius de color pel predomini d'unes o
d'altres plantes amb flors grosses i vistoses, com les gencianes, els
safrans, les prímules, els marcòlics, les tores i els ranuncles. La
humitat del sòl i les tempestes freqüents garanteixen la verdor
estiuenca, fins que les primeres glaçades transformen el color verd
en marró clar i groguenc, tot esperant que la neu les tapi de nou.
Al
costat d'aquesta vegetació normal, en relació amb el clima,
s'estableixen comunitats vegetals especials. En les congestes, allà
on la neu no es fon del tot fins molt tard, es constitueix una
vegetació dominada per salzes nans amb diverses herbes i molses.
Ben
diferent és la vegetació dels indrets amb aigua: les mulleres i els
aiguamolls, i les fonts i els rierols.
Ben
especial és també la vegetació que es fa sobre les roques. Les
plantes han de ser capaces de sobreviure en condicions molt dures,
amb forts contrasts de temperatura, llargs períodes de sequera,
escassetat de nutrients i manca de punts de suport.
Sobre
roca compacta s'estableix una vegetació amb plantes petites, que
solen fer petits coixinets densos i compactes.
Sobre
tarteres i pedrusques, hi viuen poques plantes amb arrels llargues,
que han de ser capaces de suportar la mobilitat i la inestabilitat
del rocam.
El
pi negre és una de les espècies vegetals més significatives de
l'estatge subalpí. Aquesta conífera resisteix molt bé la cruesa de
l'hivern. L'exposició a les baixes temperatures, el vent i les
fortes nevades, fan que gairebé mai no sobrepassi els vint metres
d'alçada i que, sovint, se li torcin el tronc i les branques.
Aleshores, és probable que no puguem observar la seva silueta
habitual, que, amb branques que li neixen des de la part inferior,
sol tenir una forma cònica. L'escorça és grisa i les fulles,
curtes i fortes, són d'un verd molt fosc. Aquestes tonalitats són
l'origen del seu nom vulgar.
Escampats
entre els pins, hom troba, ací i allà, alguns altres arbres,
especialment la moixera de guilla (Sorbus aucuparia). Aquest és un
arbre elegant, que a la primavera es guarneix d'abundants ramells de
flors d'un blanc trencat. A la tardor, quan maduren els fruits,
formant-se de primer ataronjats i després d'un vermell cada cop més
franc, aquesta rosàcia té un aspecte especialment vistós.
Els
bolets tenen un paper important en el manteniment de l'equilibri
ecològic perquè descomponen la matèria i la transformen en
substàncies aprofitables per a alimentar altres espècies.
A
la primavera i principalment al final de l'estiu i a la tardor, els
boscos i els prats s'omplen d'una gran varietat de bolets, alguns
d'aquests comestibles i excel·lents, com ara:
El
moixernó (Calocybe gambosa), que viu en els prats, entre l'herba i
en els matolls no gaire espessos. Surt a la primavera, pels volts de
Sant Jordi. La seva carn no és fibrosa sinó que es trenca i
s'engruna entre els dits, té un sabor agradable i una olor de farina
fresca.
El
rossinyol (Cantharellus cibarius) viu generalment en grups o formant
erols, amb preferència en boscos de planifolis, però es pot trobar
també sota els pins. És un bolet fàcilment identificable pel seu
barret irregular, de carn ferma i pel seu color gros de rovell d'ou.
El
més conegut i buscar és el rovelló (Lactarius sanguifluus). Aquest
bolet de tons ataronjats i rogencs, de carn esmicoladissa, d'olor
agradable i de gust un xic amarg, creix sota els pins i altres
coníferes des de finals d'estiu i durant la tardor.
Sota
el pi negre i els avets, a l'alta muntanya pirinenca trobem el cep
(Boletus edulis), de coloració en tons canyella, més foscos en el
barret que no pas en el peu. La seva carn consistent, blanca o
grogosa, lleugerament perfumada, fa que sigui un dels bolets més
apreciats per a la bona cuina.
Població:
La
població del Ripollès ha sofert molts canvis en les darreres
dècades.
L'escassa
població es manté sobretot gràcies al turisme (restauració).
N’hi
ha 25.700 habitants a la comarca del Ripollès.
L’últim
estudi de la població del Ripollès es va fer al 2014.
PISTA D'ESQUÍ NÚRIA
La Vall de Núria, té una de les pistes d'esquí mes conegudes. Té 3 pistes d'esquí amb més de 6 hotels per gaudir-ne de unes vacances inolvidables.
PISTA D'ESQUÍ NÚRIA
La Vall de Núria, té una de les pistes d'esquí mes conegudes. Té 3 pistes d'esquí amb més de 6 hotels per gaudir-ne de unes vacances inolvidables.
FOLLETO
No hay comentarios:
Publicar un comentario